Plaer .... esforç

Què passa quan entrem en contacte amb el plaer? Pot ser que no ens el permetem i fins i tot ens sentim culpables. Podem pensar que sentir plaer, ser feliç, no és normal, i que en algun moment s’acabarà... “estic fent alguna cosa malament”? Podem sentir culpa si mostrem plaer o felicitat?

Des de ben petit he sentit dir que cal fer esforços per a aconseguir el que ens proposem. El meu entorn era un entorn seriós, de persones adultes amb valors, dictats tàcits per donar una bona imatge, ser correcte, disciplinat, rigorós, cast, amagant el gaudi o la felicitat, la sexualitat, a tenir respecte a l’autoritat autoritària, la rigidesa, a callar si ets un infant i no molestar, a no queixar-te, a no opinar per por que creguin que els portes la contrària... També hi havia una part amorosa, cuidadora, protectora o sobreprotectora.... Cadascú té una experiència diferent en la seva infantesa.

Descobrir, experimentar, permetre’ns sentir i aprendre a través de l’experiència, a més de la teoria i amb acompanyament emocional, ens hagués permès connectar amb el que sentíem i al poder explicar-ho als adults, sentir menys distància.

A diferència d’això en el nostre model competitiu ens orientaven a la tasca, al resultat o consecució d’un estàndard ja dissenyat, amb notes i puntuacions, i cercant l'excel·lència.

Aquesta mirada quantitativa sovint feia que connectar amb el que sentíem quedés en segon terme. I aprendre a expressar quan ens sentíem satisfets/tes, o frustrats/des a l'assolir o no el que ens proposàvem, també.

El fet de no tenir suport emocional com a base, ha generat a moltes persones separar-se de la sensibilitat, la vulnerabilitat i per contra que es fixessin en el resultat, sense atendre a les emocions, contenint-les.

El motiu de contenir-se era voler formar part de la comunitat mostrant que arribàvem a un nivell determinat i establert.

Aquesta experiència alguns la van viure bé i d’altres no, i per adaptar-s'hi es van posar una cuirassa protectora i rígida, que els ajudava a reprimir les emocions a favor del resultat i així “fer bé les coses”, tot esperant ser estimats.

Així t’estimaven pel que aportaves, no pel que eres. En el pitjor dels casos el fet que no fossis una molèstia ja els anava bé. Aquest era un camí solitari i d’esforç, amb molt poc plaer.

Per recuperar la nostra essència (basada en el plaer) ens pot anar bé transformar aquestes experiències en aprenentatges, desaprendre el camí, les mirades fiscalitzadores del que està bé i el que no.

El fet de pertànyer a un clan t’obliga a ser com ell, sinó, pots ser rebutjat i això de ben petit, amb un cervell poc madur, et fa sentir en perill, la teva subsistència pot estar "en joc". I a l'haver après a sentir-te estimat així pels propis, la tribu, pares, germans, entorn familiar, fa que al ser adults seguim actuant de la mateixa manera, essent fidels al nostre clan per així sentir-nos inclosos. Ho fem de manera inconscient.

Hem de tenir present que els aprenentatges de figures com el pare i la mare els portem tota la vida. I els passem inconscientment a les nostres filles i fills.

Ara per un moment imagina que deixes anar tota aquesta càrrega i t’alliberes d’aquest pes. Que pots sentir plaer i felicitat i estar permanentment confiat. Tens la certesa que en els moments difícils sabràs com resoldre les coses i que el patiment serà quelcom momentani, com també ho és l’èxtasi, el plaer.

Observa la diferència d’orientar-te únicament a resultats o a saber com estar en contacte amb el que sents i amb els qui estimes, per poder anar endavant en la vida...

Aquest camí de desaprenentatge i educació emocional es refà a teràpia, amb compassió, paciència, mirada i escolta. I a la pràctica, acostant-te als qui estimes i dedicant-los temps, escolta, atenció i contacte.

Objectiu Vallibierna, paso del caballo, Culebras

Ara però, en aquest petit article et proposo un exercici per alliberar-te de l'energia heredada dels teus cuidadors, pares.... Pots fer servir aquest ritual: Honora, agraeix als teus pares el que han fet per tu.

Fes una cerimònia simbòlica davant d’ells (pots fer servir coixins, o unes fotografies).

Darrera teu hi poses alguna cosa que representi un objectiu de vida, un projecte, una relació, un viatge, .... quelcom que t’agradi molt i que et posi en contacte amb el plaer de viure i de sentir-te realitzada un cop l’hagis aconseguit.

T’engresca? Doncs endavant!

Mirant als teus pares i sense córrer al dir-ho (primer respira i entra en contacte amb la teva pau interna)

Respirant i sentint, dius: Us veig... us honoro.

Respira i si pots, continua: el vostre dolor té lloc aquí... (El teu cor)

Respira: deixo amb vosaltres el que es vostre...

Respira: Gràcies per tot, amb el que m’heu donat faré el millor que pugui.

Si us plau, beneïu el meu camí...

( ... en aquest moment potser t'has emocionat i sents pressió al pit o escalfor als braços. Deixa que el teu cos experimenti aquestes sensacions, rendeix-te al que és ... )

Fes una reverència, posat de genolls davant d’ells i acota el cap a la vegada que estires els braços sobre el terra i poses els palmells de les mans de cara amunt.

Pausa i observa què et passa a l'estar en aquesta posició i haver dit cada una de les frases, no corris, és més important sentir que el resultat (recorda).

Quan sentis que ja està bé, que has honorat prou als pares amb tot, els dius:

Me’n vaig a la vida, a sentir goig vivint-la, a sentir plaer.

Et gires cap allò que tant t’agrada (la vida), deixant enrere el passat i comences a entrar en contacte amb el plaer que et dona fer el que vols, com tu vols.

D’aquesta manera podràs començar a deixar de sentir pes. Deixaràs de sentir, pensar i fer com si costés molt d’aconseguir i al contrari et sentiràs lleuger/a quan facis el que vols fer.

Perquè? Doncs perquè és molt diferent fer les coses amb esforç que fer-les amb plaer, encara que en el camí trobis dificultats.

Si davant de la dificultat et costa seguir, pregunta’t: Per a qui ho faig això? Ho sento realment com una necessitat meva? Em donarà plaer un cop ho hagi fet? O simplement ho faig perquè em van ensenyar a aconseguir les coses per esforç, encara que patís.

Tu decideixes fins on pateixes o gaudeixes, però sigues tu, escolta el teu cor o la teva veu interna i mira si ets tu qui et demana seguir.

Pregunta’t si val la pena, visualitza’t al final, quan ja hagis assolit el teu objectiu.

Calibra sovint aquesta sensació en tu, i si et sents a gust, alegre i ple d’energia, endavant! Sinó, adequa el teu ritme, els teus recursos a les teves necessitats, a la teva satisfacció.

Comença a orientar-te, poc a poc al plaer i gaudeix del que fas, dels esforços que hi dediques.

Deixa d’orientar-te a la vida únicament amb exigència i esforç perquè t’han ensenyat que era així.

Orienta’t al plaer, així l’esforç i l’exigència serà adequada i satisfactòria a allò que decideixes, perquè t’escoltaràs, et prioritzaràs.

Gaudeix de la vida!

M. Boldú Izard